Descobrint “Cooperación. Verdades, mentiras y vivencias de una ¿utopía?”

Tot just he acabat el llibre Cooperación. Verdades, mentiras y vivencias de una ¿utopía? (2016) de José Luis Paulín Seijas. El vaig veure a la taula de novetats de la llibreria Traficantes de sueños (Madrid) i no em vaig poder estar de passar per caixa i endur-me’l a casa.

La primera garantia va ser que el publica Edicions Bellaterra; la segona, que la col·lecció està dirigida per Manuel Delgado, i, la tercera, que tot el que es recapti amb la venta del llibre va destinada a projectes per al Poble Saharaui, a través de l’ONG Mundubat. Resultat: l’he devorat.

Vaig començar amb això tan eteri i complex de la cooperació internacional i el desenvolupament al 2009, i encara avui intento aclarir-me amb totes les definicions, enfocaments i teories que rodegen aquest mundillo, tan condicionat pels moments històrics, econòmics, polítics i geoestratègics de cada època i, no ho oblidem, de qui tingui el poder i més capacitat d’imposar o fer sentir la seva veu a nivell internacional.

No entraré en les diferents corrents i maneres de veure i viure la cooperació perquè això dóna per una col·lecció de posts o un llibre sencer, però sí tinc ganes d’escriure sobre aquesta lectura, que m’ha interpel·lat, m’ha fet somriure i m’ha recordat i ratificat que la vida és política, sobretot traduïda en les nostres accions.

José Luis Paulín Seijas (l’autor mateix reivindica el cognom matern com a part de la seva identitat) és metge de família i traumatòleg a un poble d’Euskadi, i fa anys que participa en activitats de cooperació… A Equador, Cambodja, el Sàhara, però també a casa.

Al cap i a la fi, què vol dir cooperar? Treballar de forma conjunta per a un objectiu comú que comporti una millora comuna, i això es pot fer lluny o “a casa”, perquè la injustícia es troba repartida a tot el món. Això sí, d’una forma molt desigual. El capitalisme salvatge, que és com Paulín Seijas anomena el neoliberalisme, condiciona les nostres realitats més properes i les més llunyanes, que a vegades no percebrem com a nostres, i també  de veure i de viure, no ho oblidem.

M’agrada el llibre perquè no hi ha dogmes. Sí vivències, experiències i opinions personals ben fonamentades i explicades. Potser no és un llibre amb grans teories ni corrents noves, però això també m’ha agradat. L’autor transmet, per a mi, una cosa molt important en la cooperació a nivell personal, que “la posibilidad de aprender va unida a la existencia de lo diferente, sin ello todo sería plano, falto de interés”.

M’ha facilitat un munt d’eines per treballar amb persones que decideixen viure en un context cultural, socioeconòmic i polític molt diferent al del niu que els i les ha vist néixer i començar a ser adult(e)s… Des de definicions a descripcions acurades de situacions i contextos que es fan fàcils d’imaginar i comprendre, passant per relacions amb persones que apareixen en el moment de la vida “de cooperant” i amb persones del nostre entorn, ciutat, barri i casa.

M’agrada perquè fa servir cançons, literatura i cultura popular per expressar el seu missatge. El meu preferit de tots els que apareixen en el llibre? Ho tinc molt clar: el poema Txoria txori (L’ocell és ocell), de Joxe Antton Artze Agirre, que Mikel Laboa Mancisidor va musicalitzar.

post-26-12-16_2

Crec que és el primer cop que, d’una manera tan senzilla i breu, rebo un missatge que percebo com a meu i que fa anys que m’acompanya… Hauria de ser la primera pàgina d’una cosa així com el “Manual per a familiars i ésser estimats de persones tècnicament conegudes com a culs inquiets”. Ens estalviaríem moltes explicacions i discussions que cauen en sac trencat … Es pot frenar l’essència un, cinc, deu o quinze anys… però tot acostuma a tornar i amb més força si s’ha estat lligant curt:

No podrás sujetar a un(a) cooperante si quieres convivir con él/ella, sí negociar y acordar, pero nunca cortarle las alas, sino, ya no sería él/ella.

Tinc la sort de seguir vinculada a la cooperació i de tenir aquesta petita flama que m’empeny a cercar projectes amb compromís… La veritat, seria molt més senzill que m’agradés guanyar un bon sou i treballar només per uns beneficis econòmics, però és que no puc. Necessito aquesta espurna que em fa ballar el cap i que, alhora que guanyar-me la vida, em permet posar-me en la pell de l’altra, d’aquí i d’allà, fins i tot també quan he d’acceptar, per molt que em costi, que ‘hay cosas que, sencillamente, son como son y no de otra manera’.

Val la pena llegir (i qui pugi, comprar!) Cooperación. Verdades, mentiras y vivencias de una ¿utopía?. De debò que José Luis Paulín Seijas sap transmetre aquest món i què podem fer si volem formar-ne part però no en tenim ni idea… I, un altre detall que m’ha encantat: l’autor deixa el seu correu personal i demana a les persones que hagin llegit el llibre que “se ponga en contacto conmigo para compartir en qué ha repercutido la lectura del libro y si se ha producido algún hecho, por pequeño que sea, tras su lectura”. Jo ja ho fet… no podia deixar escapar l’oportunitat.

 

“Cuando te sumerges en el ámbito de la cooperación, empiezas a descubrir otras realidades desconocidas que no están en la “portada” de lo que otros deciden que son las que tenemos que conocer”.

 

Si vols que t’acompanyi a preparar en tots els sentits el teu viatge, si us plau, clica a ‘T’acompanyo.

 

Subscriu-te a Ideas on Tour