(El meu) xoc cultural invers

Vaig estar pensant quin seria el següent post del blog i em venien mil idees al cap, però n’hi havia una que era més pesada que les altres, així que he decidit treure-me-la del cap i deixar-la per aquí: xoc cultural invers.

El xoc cultural són els efectes psicològics d’un canvi brusc en l’entorn cultural d’una persona.  Es poden tenir sentiments de solitud, malestar i desorientació en aquest trànsit d’adaptar-se a una cultura amb hàbits, valors i creences molt diferents als que s’està acostumat/da.

I és cert, ocorre!

Ara sé que l’enuig que sentia a Alemanya era part del xoc cultural, que també ho era el cansament que sentia les primeres setmanes a la República Txeca, la confusió que em va acompanyar durant mesos a la Índia i lo incòmode que em feia sentir ballar salsa “bien agarradita” al Perú.

Però avui aparco el xoc cultural i arrenco amb el xoc cultural invers, que vaig descobrir que existeix fa relativament poc… tant de bo me l’haguessin presentat abans! M’he tirat anys intentat entendre coses que ara sé que tenen un nom i que formen part d’un procés que pot durar setmanes, mesos, anys… o ser perenne.

Fa una mica més d’un mes vaig ser a Brussel·les i vaig tenir estones d’aquestes tan valuoses: tranquil·la, amb sol, un cafè i força temps. Unes setmanes després, comparteixo el que vaig escriure a dojo fa unes setmanes en plena tarda de tardor belga…

 

Escrit a Brussel·les (Bèlgica), el 12 d’octubre de 2016

Fa unes setmanes em va donar per llegir sobre el xoc cultural i vaig arribar al xoc cultural invers: “els aspectes psicològics, emocionals i culturals de retornar, després de viure en un altre país, al que al que considerem com ‘casa nostra’. Fa tretze anys vaig marxar per primer cop a viure fora i en fa dotze, des que vaig tornar d’aquesta “primera vegada”, que convisc amb aquesta inversió.

Avui sóc a Brussel·les, hi seré poc més de 24 hores però torno a tenir temps per parar en una ciutat que no és la meva i en un país que tampoc no ho és. Quin és el meu país? La meva ciutat? La meva cultura i la meva realitat? No ho sé. Cada cop que marxo i torno em dic a mi mateixa: “Ara sí. Ara ja en tinc prou”. Però resulta que no. M’acompanya un sentiment que amb els anys he après a reconèixer: sentir-me a terra de ningú.

Per què necessito aquest arrelament i aquest sentir-me part d’un lloc i d’una “tribu”? El sentiment de pertinença em dóna seguretat, em permet conèixer els codis i sentir-me part d’un grup sense necessitat d’interpretar paraules, contextos ni codis. Puc pertànyer a dos, tres o set llocs alhora?

Em sento viva “a casa” però em sento més viva amb aquest repte constant, amb altres codis i altres graduacions per veure el món. Cada realitat em suma i m’aporta noves maneres de mirar, diferents perspectives, paradigmes, valors, cosmosvisions, formes de relacionar-me, de moure’m i d’expressar-me.

Noves formes de mesurar el món, la bellesa, la noció del temps, les prioritats, la forma de treballar…

I tot això m’arriba de nou a Brussel·les, una de les ciutats més asèptiques, oficinistes i tecnòcrates que he conegut. Us imagineu quan rondo per lloc “sabrosones” que destil·len vida? No sé si és xoc cultural invers o addicció a voltar, però és una putada… o no, depèn del dia que tingui.

El que tinc clar és que vull seguir sentint aquesta incertesa, nervis i descol·locada perquè, al capdavall, qui m’ha de dir quina és la meva identitat i què em fa sentir viva sinó jo mateixa?

 

Sóc l’Anna, formadora intercultural, i la meva feina és acompanyar-te a preparar i viure el viatge de la teva vida perquè marxis bé i tornis sent la teva millor versió.

Viatgem plegats?