Sàhara. Sanmao. 1970s.

He intentat mil cops llegir llibres sobre viatges i experiències de persones que fan rutes o viatgen a altres llocs, però la veritat és que no m’enganxen. Els trobo carregats, exagerats i sobreactuats, com dirien en el món del teatre i el cinema.

Així que quan vaig veure Diaris del Sàhara (Editorial :Rata_, 2016) a una de les llibreries del poble, no em vaig entusiasmar gaire però vaig agafar-lo, pensant que estava del revés, amb la contraportada mirant a possibles compradores.

Però no, estava del dret… una editorial que publica la contraportada a la portada i la foto de la contraportada a la portada?

Sanmao

Ni idea, era el primer cop que llegia aquest nom o pseudònim o el que fos.

:Rata_

Però això és un nom d’editorial o una broma? Si és que hi veig la figura de la rata en el mateix nom. Veig que és la primera editorial que tradueix un llibre complet de la Sanmao del xinès a una llengua occidental i m’entra la curiositat de saber com s’ho han fet per aconseguir-ne els drets.

Traductores

Les editores són traductores i visibilitzen, a la primera pàgina del llibre, no només altres traductores, sinó que posen nom i cognoms a corrector(e)s, maquetador(e)s, dissenyador(e)s i editor(e)s.

Els homes de negre de CEDRO no autoritzen, sota cap concepte, la reproducció, distribució, comunicació pública (sí que es permet la que és per a un mateix, així com la recomanació a amics i familiars) o qualsevol tipus de transformació o mutació sobre  l’obra que el lector o lectora té a les mans. Si fos necessari fotocopiar o escanejar qualsevol fragment d’aquesta obra , us hauríeu de dirigir a aquests homes de negre”. Una editorial que qüestiona obertament i amb ironia els súperpoders del Cedro? Em van acabar de convèncer.

Així que vaig escollir un llibre pel disseny, pel nom de l’editorial i  per les traductores. Molt bé.

Resultat

Enamorada de la forma d’expressar-se de la Sanmao. Directa, clara, dolça, honesta, respectuosa i, sobretot, sense filtres i amb molt pocs prejudicis.

I estem parlant d’una dona taiwanesa, amb un esperitat de llibertat gegant, casada amb un espanyol, que escriu sobre la seva vida al desert del Sàhara als anys 70 del segle XX: “-M’estàs dient que quan va néixer el primer negre duia escrit al front “sóc un esclau”? No fotis, home! -el vaig rebatre observant la seva pell morena.” Això passava al Sàhara espanyol l’any 1975. Com és que un diari m’explica tan clarament el que haurien de fer les classes i els llibres d’història i no fan?

Sempre m’han cridat l’atenció les nacions sense estat i el seu camí per aconseguir ser un estat-nació. El Sàhara no n’és una excepció, però em costa seguir el fil d’una història que llegeixo surrealista.

No per la causa, les raons i els sentiments que la mouen, sinó per la injustícia i la negativa dels qui són al poder a reconèixer-la i fer concessions, i pel patiment psicològic, emocional i físic que infligeixen sobre els i les qui lluiten, les persones sahrauís, en aquest cas:

Quan lluites per una causa perduda i agafes el camí de l’autodestrucció, és possible que arribis mai a obrir els ulls?”

Javier Surasky, junt amb altres persones, varen crear fa anys la Cátedra Libre de Estudios sobre el Sáhara Occidental a la Universidad de La Plata, a Argentina. Envien informació a tothom que ho demani, són actius i es mouen per la causa.

Ell(e)s també han estat clau per ajudar-me a entendre la situació actual del Sàhara.

He llegit i escoltat sobre el Sàhara i la seva història, però ha estat amb les cartes de la Sanmao que m’ha arribat l’olor, els colors i la quotidianitat del Sàhara dels 70, les persones, el conflicte entre espanyols, marroquins i sahrauís, el Frente Polisario, els anys de la Legió, els guerrillers, la poligàmia, les espanyoles florero, Señoras de, el dia a dia de colons i colonitzats, alguns codis culturals i la immensitat del desert, amb tot el seu fred i la seva calor.

A mesura que avancen les pàgines, més curiositat entra per seguir llegint.

El darrer capítol, ‘El plor del camells’, és, per a mi, el més colpidor.

L’autora descriu, a través de les seves ulleres per veure el món, els darrers dies del Sàhara com a colònia espanyola, la proclamació del Sàhara com a territori lliure el 17 d’octubre de 1976 per part del Tribunal de la Haia i l’ocupació marroquina, disfressada de marxa pacífica.

I ho fa a través d’històries humanes, amb noms, cares, colors, sentiments i històries que es creuen de forma gairebé casual (o no).

Em sobra una cosa, però: la devoció que les editores i les traductores senten per l’obra i la figura de Sanmao.

No l’amaguen ni tenen cap intenció de fer-ho, però és una llàstima que l’obra de l’autora pugui quedar relegada per un excés de veneració i de romantització de la seva vida. Una vida nòmada i aventurera es presenta romàntica però és força complicada quan no tens una família burgesa i rica al darrera, com sí tenia la Sanmao.

El suïcidi no és romàntic. Una vida solitària i errant no és romàntica.

Els escrits de la mateixa Sanmao a “Diaris del Sàhara” són la seva millor presentació, tenen molta força, transmeten la seva manera de ser o de com volia que la llegíssim, i això per a mi és suficient.

Molt sovint, menys és més.

444 pàgines que bé mereixen la pena. Per conèixer la Sanmao i per viure el Sàhara.

Per si t’interessa el tema

–    Coordinadora Estatal de Asociaciones Solidarias con el Sáhara (CEAS Sahara)

–    Cátedra Libre de Estudios sobre el Sáhara Occidental

–    Delegación del Frente Polisario 

–    Voz del Sahara Occidental en Argentina

–    Western Sahara Resource Watch

–    Unión Nacional de Mujeres Saharauis (UNMS)

–    ARSO

 

Sóc l’Anna, formadora intercultural, i la meva feina és acompanyar-te a preparar i viure el viatge de la teva vida perquè marxis bé i tornis sent la teva millor versió.

Viatgem plegats?